darreres descobertes culturals per compartir

Baixar a BCN implica contactes amb la multitud, alguna que altra compra en temps de rebaixes i alguna descoberta que val la pena compartir.

Ahir vam anar a l'exposició de Joan Fontcuberta que es trobarà a les sales del Palau de la Virreina fins al 8 de febrer.
- Interessant.
- Això sí, no hi aneu curts de temps, aneu-hi a passar una bona estoneta, a llegir els rètols i les carteles de les obres, a somriure davant dels videos, a escoltar les entrevistes en què dóna moltes de les claus dels seus projectes i a reflexionar sobre les narratives i realitats que generen les imatges.
- ...projectes estètics, projectes suggerents, projectes amb complicitat...

També vam anar a veure la pel·lícula-documental "La clase" (títol original "Entre les murs") de François Bégaudeau.
- Si voleu experimentar en la vostra pell molts dels sentiments i contradiccions que s'estan experimentant actualment en el món de l'educació a secundària, ja teniu una segona proposta per completar el dia.

Més propostes...
En l'exposició "En qualsevol, enlloc" del centre d'art "La Panera", vam trobar uns fragments literaris molts suggerents i ens vam anotar el seu autor i l'obra d'on havine sortit. Es tracta de "El síndrome de Ulises" de Santaigo Gamboa, i el Jaume ja se l'ha llegit i me l'està recomanant cada dia!

au! ja teniu feina!

paguíss mon amuuur...

París,

la bella,
la monumental,
la dels grans boulevards,
la del fred inconmensurable,
la de les riades de turistes,
la dels cafès a 4 euros...

I ens hem atrevit amb ella: les jabates, el Jaume i la Glòria hem recorregut tot el que es podia veure en quatre dies.

O sigui, museus, carrerons, avingudes, museus, cafès, monuments, botigues, museus...

I no ens ha agafat el mal d'Stendhal! Tot una proesa!

Quatre dies no donen per gaire, però sí que t'ofereixen una idea sobre la ciutat: tota ella és una gran demostració de poder per part de l'aristocràcia i la noblesa.

Palaus, cases nobles, castellets, jardins per matar l'estona els qui no treballaven...

Tot i això, no hem deixat de visitar-los, i entre les seves sales ara es troben moltes obres artístiques que s'han convertit en ídols culturals.

És tot un espectacle veure aquestes obres darrera del munt de turistes (nosaltres uns d'ells)... A veure si podeu calcular quanta gent està veient i fent fotos a la Gioconda?

Sorprenent, eh? I una altra sorpresa: a tots els museus que hem anat es podia fer fotos (en alguns, sense "flaix").

I allò de que els quadres es feien malbé? i els drets d'imatge? Ui, ui, ui...

També hi havia algun que altre turista pels carrers de Montmartre, i algun que altre grupet als peus del Sagrat Cor parisenc...

De totes maneres, cal remarcar que el patrimoni de la ciutat es troba per tot arreu, i si no, feu una ullada a tot aquest patrimoni gastronòmic: patés, gateaus, pastetes de tradició jueva, ostres de la Normandia a bon preu... I, sorprenentment, menys croissants dels que un s'imaginaria trobar!

Però no tots els aparadors criden a la gormanderia, ja que n'hi ha alguns que provoquen d'altres sensacions...

També es poden degustar en les fires de Nadal el vi calent i els "macarons", o descobrir estranyeses de tot tipus en els aparadors, fins i tot es pot triar entre rellotges de 650 o 3.000 euros!

Amb totes aquestes imatges potser us pensareu que passejar per París és d'allò més fantàstic. Doncs, no!! Per Nadal fa un fred que pela!!!!

Mireu quines cares de fred que fem. Cada vegada que passàvem per una terrassa d'un cafè que tenia estufes exteriors, ens hi quedàvem una estona per escalfar-mos tot fent veure que estàvem mooolt interessats en el menú...

Però hem sobreviscut! El fred no ha pogut amb nosaltres!

Paguísss!! Lulú se muaaa! Tré jolíííí!

L'Avenc 2008-9

Amb un sopar compartit de tres forquilles i una estrella Michelin, vam seure a taula tota una colla heterogènia. A fora, un fred humit acomiadava l'any. Un any de crisi, diuen. De crisis, en plural, com les nostres: petites, intenses. L'oracle lunar va dir-me que la paraula crisis, en xinès, també vol dir oportunitat. A més, el bambú afegí que el que calgui saber-se, serà manifestat (sabent-ho, em quedo molt més tranquil·la :-) tot i que en Jaume no té clar si serà un bon any d'aulives) .


A cada racó de la bella casa, entre les pedres, a la vora del foc, els petits éssers, escampaven els seus secrets riallers.


N'hi ha que, com la Tily, viuen aliens a les grans debacles i als drames quotidians. I en diuen "vida de gos"...


I per a la resta, sempre quedarà el dolç bàlsam etílic. Ja ho deia Baudelaire: cal estar sempre embriac, de vi, de poesia o de virtut.


La veu de l'experiència, l'autoritat moral, el gai saber, revestit de l'argent d'una rialla, d'una mirada d'eterna juventut (i sense recórrer al pacte de Faust amb Mefist!).


Les notes i les veus es van fondre fins altes hores. Nostradament, vam saludar l'any a cor que vols mentre l'Aran somniava amb la revenja, d'aquí uns anys (com a mínim, tocarà la bateria en un grup de trash metal).


Bons auguris, amigues, amics!

Molt bon any ple de salts d'aigua, humus, danses i cants, surrealisme i molt, sobretot, molt de carinyo, oi, Ivan ;-)