diumenge, 8 de febrer del 2009

També mercat de diumenge




Com el poble de Montclar estava molt ensopit, vam pensar que un mercat de diumenge quedaria d'allò més bé...Molts vam sortir rifats....


Les noies, protagonistes, fins i tot la petita.

dimecres, 4 de febrer del 2009

el Montsec va resultar humit

Sí, la primera sortida pel Montsec i serralades veïnes va resultar passada per aigua, però les "quatre gotes" que queien no ens van fer desistir de les nostres descobertes per les ignotes terres de la Noguera.
En una primera expedició, ens vam endinsar a l'Estret de Mu, tot resseguint el Segre fins veure com es trobava amb la Noguera Pallaresa en l'Aiguabarreig.



Amb vosaltres, l'Estret de MU!!!



Cal remarcar que el temps ens va respectar fins que vam procedir a la ingesta dels nostres fabulosos dinars... I després , vam arribar a la nostra caseta-hotelet més xops que les granotes!

diumenge, 1 de febrer del 2009

moments entranyables: una cabana, torrons "de gratis", el castell del baró...

una cabana

"Jo vaig estar a Agramunt als anys 1937 i 1938, en plena Guerra Civil. El primer bombardeig de la vila va determinar la fugida cap al camp, on vàrem viure molt plegats avi, mare, ties i germans en una cabana. Això obligava a mantenir una relació directa amb la naturalesa, com també amb elements, coses, eines i animals. Tenia nou o deu anys i estic convençut que un a part de la meva trajectòria ha estat configurada per aquest passat.Desprès de molt temps, entrats els anys 80 reprenc el meu contacte amb Agramunt:
colors de blat, nits estelades, ocells nocturns, grans de blat, sensacions d’infantesa,... "
Josep Guinovart

torrons "de gratis"

-Mengeu torrons, mengeu!
I vinga a voltar com borinots entre torrons de tota mena...
-Mengeu torrons, i moscatell. Ja en podeu menjar, ja... Acabeu-los!
La dependenta ens anima a menjar. Transmet simpatia. Tot plegat recorda la padrina quan t'emplenava la taula de coses bones i constantment t'anima a menjar. Poc a poc, comprem alguns torrons per sopar, ... o com a record, ... o com a gormanderia, i anem desfilant. Abans de passar la porta, però, la senyora ens pregunta si anem tots plegats.
-Sí, som un grup.
I ens mira amb cara de pilla, "Vine, nena, vine". I s'ajup per obrir una caixa de cartró i en treu una barra de torró de xocolata i fruits secs que fa una bona pinta... Sembla que ens la vol donar "de gratis", però abans torna a preguntar:
-Que esteu per aquí?
-Sí, estem passant aquest cap de setmana a Montclar
S'hi repensa. Torna a obrir la caixa de cartró-caixa sorpresa i en treu una segona barra...
-Teniu. Un regal. I ja ho sabeu, si necessiteu alguna cosa, demà al matí estaré oberta.
Ja fora de la botiga, els qui havíem viscut l'escena l'expliquem com tota una aventura i dediquem una forta ovació i aplaudiment a la dependenta que, cofoia, ens contesta amb bons somriures i els braços en senyal de victòria.
Ja podem tornar a casa amb torrons i somriures "de gratis".

el castell del baró

Coses curioses de la visita al castell del baró de l'Albi, sobretot totes aquelles coses que ens remeten a uns estranys "especimens": els nobles que perviuen a la nostra societat. Fotos de bracet de l'alta societat, propietats heredades de segles de privilegis, vestuaris per les ocasions, tones de vi signades per personatges "il·lustres"...

És clar que, també sorprèn tenir una estança del castell a la nostra disposició: l'habitació del pelegrí (encara que hauríem d'acceptar que per dormir-hi ens tanquessin amb clau!).

Curiositats sobre els propietaris del castell... aquí teniu aquesta informació i aquest enllaç extrets de la web d'Alòs de Balaguer:
Carles de Montoliu i de Carrasco és l’actual ocupant del castell i titular de la baronia, Cavaller d’Honor i Devoció del Sobirà Ordre de Malta, Cavaller del Sant Calze de València, ex-vice-president de la Creu Roja Espanyola, secretari general del Consell Federal Espanyol del Moviment Europeu i titular de la Gran Creu del Mèrit Agrícola. Es pot llegir una entrevista a l’actual Baró de l’Albí en aquest document: Carles Montolíu, Baró de l’Albí: “Sense Montsonís, estaria buit”.

ja veieu...