orrandes de l'exili...A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serraquatre pins un bosc espès
cinx quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res"
Que els pins cenyeixen la cala,
l'ermita dalt del pujol:
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recaça infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio complerta.
Joan Oliver (poeta a l'exili)
1 comentari:
Quina enveja!!!!! però....el vostre exili va ser curt i en bona companyia!!!!
Publica un comentari a l'entrada